Sobre el Congrés de Ciutats Educadores

Del 13 al 16 de novembre ha tingut lloc a Barcelona el XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores. Per suposat, considerem aquest acte una ironia de l’Ajuntament de Barcelona davant les greus desigualtats econòmiques que s’estan donant a la ciutat.

Com a educadores i educadors de les escoles bressol, coneixedors de la realitat de moltes famílies i del que estan suposant les quotes per accedir a una plaça, volem manifestar el nostre desacord i el nostre enuig davant aquest Congrés que parla d’inclusió, quan el que està passant a la ciutat, i al món sencer, és que les polítiques aplicades generen l’exclusió d’un determinat sector de ciutadans. Joan Manuel del Pozo ho expressava en l’article aparegut a El País el passat 11 de novembre de 2014, Incloure per educar, educar per incloure.

Des de les escoles bressol apostem per la inclusió, de fet, fins i tot qüestionem aquesta paraula. Volem educar, i volem viure des de la naturalitat i des de les diferències d’uns i altres, en la quotidianitat, sense etiquetes, sense dogmes, sense artificis. L’escola educa. I per educar calen recursos, només així l’escola esdevé una oportunitat per a aquells que no en tenen. L’objectiu no és que tots siguem iguals, les persones som diferents i diverses, i així ha de ser.

L’objectiu i la riquesa de l’educació és que des de la diversitat i la diferència, aconseguim que tothom tingui les mateixes oportunitats. I aquest és el gran repte d’una ciutat educadora.

Ens sembla irònic que es parli de Barcelona com a ciutat educadora, i que sigui amfitriona, quan en els darrers anys la política municipal encapçalada per l’alcalde Xavier Trias, irònicament president de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores, ha fet palès la seva manca de respecte cap a les escoles bressol, i l’educació. Una ciutat no es pot anomenar educadora sinó vetlla per l’educació pública dels seus ciutadans. I vetllar és tenir en compte la realitat social de la seva ciutat, i quins mecanismes posarà en marxa per garantir l’accés a les oportunitats. Això no ho ha fet ni el govern municipal, ni el de la
Generalitat.

Una ciutat que no aposta per posar recursos a les escoles per poder acompanyar com cal tots i cadascun dels infants, no mereix el nom de Ciutat Educadora.

Per molts parcs i carrers accessibles als infants que es facin, si l’Ajuntament, la Casa Gran, aquells que han de vetllar per nosaltres, no aposta per l’educació, per les escoles i perquè el dia a dia sigui realment un espai oportunitats a aquells que hi tenen més difícil accés, no podrem dir que Barcelona sigui Ciutat
Educadora.

Com diu Joan Manuel del Pozo a l’article: “Excluir significa dejar a alguien fuera del espacio de convivencia y de las condiciones de seguridad, separarlo gravemente de la media de la calidad de vida, impedirle el acceso a los bienes y servicios considerados hoy indispensables para el desarrollo en plenitud de las personas.”

A Barcelona, i a la resta de Catalunya hi ha una realitat que s’està fent palesa cada cop més. Les places d’escola bressol es buiden. Aquest dret de la família i l’infant a un espai on desenvolupar-se, on compartir, on s’estableixen lligams entre famílies, on s’acompanya l’educació dels infants, es veu negat per les quotes d’una plaça pública. La Generalitat ha abandonat la seva responsabilitat, i els Ajuntaments de poca solvència econòmica es veuen obligats a subsistir, i acaba recaient en les famílies, ja afectades per la crisi econòmica, aquest sobreesforç, molts cops inassumible.

L’escandalòs és però, quan l’Ajuntament té una bona solvència econòmica, o fins i tot superhàbit, com és el cas de Barcelona, i aprofiten l’excusa de la crisi per introduir noves mesures més enllà de l’educació que més que incloure, exclouen: tarifes transport públic, impostos, etc… mentre llegim als diaris grans despeses econòmiques en llumetes de Nadal o reformes a la Diagonal.

Quina és però, la realitat de novembre de 2014 a les bressol? Que els barris més afectats per la crisi econòmica estan veient com les places d’escola bressol es buiden, i ara mateix hi ha grups tancats. Omplir les places vacants, cada cop costa més. Quines oportunitats tenen les famílies i els infants d’aquests barris? Si a l’escola bressol només hi accedeixen aquells que se la poden pagar, on queda la resta de la ciutadania?

Si el nostre govern municipal, no aposta per garantir que els drets bàsics i fonamentals dels seus ciutadans estiguin coberts, no acceptarem que Barcelona sigui una Ciutat Educadora. La Carta de compromís de les ciutats educadores proposa grans reptes que estan molt lluny de ser assolits a la nostra ciutat, al nostre país, i al món sencer.

Angel Castiñeira, codirector del Congrés diu: La ciutat educadora esdevé promotora del benestar i de les oportunitats vitals dels ciutadans.

Nosaltres preguntem: Barcelona, ho és?

Bressolindignades, Barcelona 15 de novembre de 2014

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s